Breu aproximació històrica al Castell de Dénia.

per Vicent Martí la Peña

El promontori calcari que domina el nord de la ciutat te uns 70 metres d’altitud respecte al nivell de la mar. Destacar si cab, que aquest promontori ha estat estratègic pel desenvolupament de les diferents civilitzacions que s’han assentat al territori del que avuí anomenem Dénia.

I ha estat estratègic perque la seua ubicació i situació, ofereix grans possibilitats de vigilància i defensa del territori circumdant.

Es documenten a època romana, diferents vestigis arquitectònics i conjunts arqueològics. Destaquen, el basament de la Torre del Galliner -al C/Fora Mur-, amb grans sillars; o els estrats inferiors de la Torre del Mig -d’època andalusí almohade, entre els Vergers de d’Alt i de Baix-, amb materials d’època republicana.

Però, el promontori no esdevé Castell fins ben entrada l’època medieval andalusina. La Ciutat de Daniyya, no apareix al Pacte de Tudmir de l’any 713 -dos anys després de l’entrada dels primers nortafricans a la Península Ibèrica-, encara que va pertanyer al territori de Tudmir fins a la fi del segle X, si atenem al text d’Ar-Razi -que parla de les terres de la zona alicantina-, i a la geografia d’Al-Udri.. Segons aquests dos autors, Daniyya tenia un port molt bonic i antic, que pertanyia a la administració de Tudmir.

Ja apareix citada a les fonts documentals a partir del segle X, quan Abd al-Rahman III, funda unes drassanes i utilitza la ciutat com a port, en defensa del territori contra els fatimites.

Durant el segle XI, l’Estat musulmà d’al-Andalús, es va dividir en regnes autònoms, que reberen el nom de Taifes -que en arab vol dir grup o bandol-. Dénia fou triada com a capital del regne independent del saqqaliba Muyahid, a l’any 1012, i començà a desenvolupar-se com a nucli urbà, fiscal i administratiu de la zona.

El geograf al-Idrisi ja destaca a la seua obra, que Daniyya tenia una alcassaba -castell-, practicament inaccessible. Per tant, serà en aquesta època quan es desenvolupen les muralles que tanquen el recinte fortificat del Castell. A l’alcassaba del Castell, deuria de trovar-se la residència dels reis musulmans. L’estructura urbana de la ciutat es clarament medieval islàmica. L’alcassaba es un recinte tancat poligonal -albacar-, amb diverses portes d’accés i torres de vigia.

Daniyya es en aquests moments una gran potència maritima i comercial, amb la incorporació de les Illes Balears al domini de la Taifa, com demostra el fet que acunya la seua pròpia moneda. Fou una de les Taifes més importants del Sharq al-Andalus.

Però aquesta bonança no durà eternament i el sistema derivà en conflictes interns entre musulmans. A més, els musulmans no podien romandre tranquils perque a principis del segle XIII, una nova amenaça externa, alimentada per les quantioses paries pagades pel musulmans, amenaçava amb acabar amb el poder musulmà a la ciutat de Daniyya. Es tractava dels regnes cristians.

L’ intervenció del rei Jaume I al sud del Xuquer s’inicià a començaments de l’any 1239, presionant sobre el Castell de Bayren -Gandia-. La conquesta cap al sud, amb l’adquisició de nous territoris interiors, pareixia garantida i imparable.

El Castell ja era una plaça forta i per això, el rei en Jaume, esperava un setge llarg i penós. Va encomar a en Pere Eiximen d’En Carrós, la conquesta de la ciutat. Pel maig de 1244, En Carrós, havia aconseguit l’acceptació de la rendició de Daniyya, gràcies al setge què hauria estat sotmessa per les tropes cristianes.

Però els problemes que no sorgiren amb la conquesta, afloraren durant la repoblació, que fou lenta i incompleta. Segons El Llibre del Repartiment, les donacions a nous pobladors foren escasses. Per tant, s’intentà agrupar a la reduida població en un recinte més apropiat per a les seues necessitats. Aquest recinte triat  al 1297, fou ni més ni menys, que el propi Castell. Però els habitants renegaren d’aquesta messura i es negaren a ocupar l’albacar. Per tant, poques ventatges degueren de produir-se amb la messura, per a que els repobladors es negaren a pujar a l’albacar. Per aconseguir la definitiva pujada a l’albacar la jurisdicció de l’alcaid -poder militar-, es va veure tan imitada, que fins i tot els habitants, pogueren dispossar de la clau de la porta d’entrada al recinte enmurallat. Els habitants que entraren al Castell s’estima que eren un nombre d’uns 1.000 i l’espai ocupat no més de 4 hectàrees.

Amb la fundació de la nova vila -avuí coneguda com vila vella-, es construí també la pròpia església, -dintre del recinte del Castell-, de la que tenim escasses dates. Sabem que posseia el seu propi cementeri. Seria d’estil gòtic, relativament menuda, amb diverses capelles dedicades a diferents sants. Estava situada d’alt de la vila, just als peus de l’últim anell amurallat del Castell, a prop de l’actua Punta del Diamant -Torre Baluart-.

Les fonts documentals més antigues donen a coneixer un seguit de reformes realitzades a l’últim terç del segle XIV, al Palau Vell -porterior Palau del Governador-. Per tant, si es van fer reformes, es perque existia un recinte palacial amb anterioritat, que avuí desconeixem.

Al segle XV, es construeix la Torre del Consell, que a més de tindre una funció defensiva -indicada per les obertures adaptades a la artilleria-,  sembla que tenia una altra funcionalitat de caràcter civil, ja que la tradició ens diu que en aquesta torre gòtica, es reunia l’antic Consell Municipal de la Vila de Dénia.

Gràcies al testament del Duc de Lerma-Marqués de Dénia, es coneix que sota el su mandat va haver una ampliació i reformes del Palau del Governador a finals del segle XVI i principis del segle XVII. Amb el cinqué Marqués de Dénia, Francisco de Sandoval i Rojas, privat del rei Felip III, el Castell fou reedificat. Per la celebració de l’enllaç de Felip III amb Margarita d’Àustria, es van desplaçar a Dénia i es van hospedar al Palau del Governador.

Al segle XVII, les reformes continuaren. Es documenta la realització d’una escalinata i la instalació d’una estàtua de Marqués de Dénia, tratant d’embellir la redidència noble.

Dénia, vegué amb els seus propis ulls al 1705, com una vegada arribat a la ciutat l’Arxiduc Carles d’Àustria, fou proclamat com a rei, amb el nom de Carles III.

El General Basset -del bandol austriacista-, utilitzà el recinte fortificat com a refugi de les seues tropes.La ciutat patí tres setges importants, als estius de 1705 i 1707- el de 1707 succeí dies després de saber el resultat de la Batalla d’Almansa, amb la victòria de l’exercit borbònic- i al novembre de 1708. Aquest tercer setge fou definitiu per a la sort del bandol austracista, i l’assalt al Castell es consumà amb la total capitulació de la ciutat.

La Guerra de Successió a la Monarquia Hispànica sacsejà la fortificació de manera desmessurada, portant-la practicament a l’estat d’arrasament. A partir d’aquest moment el Castell perd la seua funció de residència nobiliaria. La vila vella fou demolida, i amb élla, l’arquitectura gòtica civil i religiosa desapareixia. L’antiga església gòtica de la vila vella fou enderrocada a meitat de segle XVIII. Les muralles quedaren en mal estat en molts punts del seu llenç. El Palau del Governador quedà arrassat. Però a meitat de segle XVIII, es realitzaren alguns treballs de manteniment de la fortificació.

Una vegada esclatada la Guerra contra el Francés, Dénia i el seu Castell, pasaren a mans franceses al 1812. Els francesos com sabien que els anglesos atacarien per mar, reforçaren la seua situació a la bateria de la Mar. Per això l’intent anglo-holandés d’aconseguir Dénia, fracasà enfront el Castell. Però al 1813, el canons anglo-holandesos colpejaren de nou el Castell. Aquesta vegada si que tingueren èxit, ja que el comandant francés capitulà.

Al novembre de 1845, es va declarar com a punt fort de tercera categoria el Castell de Dénia, sent com a tal dotat amb un governador i un ajudant segon.

La Real Ordre de 22 de gener de 1859 disposà l’abandonament i demolició de varies fortificacions i entre elles la de Dénia. A l’efecte, una companyia d’enginyers arreplegà els canons, la pòlvora, les bales, les bombes i tots els pertrets de guerra que existien en aquesta plaça, que eren molts i acabat aquesta tasca, quedà abandonat, definitivament.

Deu anys després es va vendre a uns particulars, pasant a ser propietat privada. Es va convertir en una finca agricola gràcies a la creació d’abancalaments aprofitant l’enderroc  de l’arquitectura de la vila vella, per fer marges de pedra en sec. Aparegueren noves terrasses que foren totalment platades de vinyes, per cultivar vinya moscatell i produir pansa.

Terrasses que encara avuí, ens amaguen gran part de l’urbanisme de les diferents civilitzacions assentades al promontori, en diferents èpoques de la nostra sagnant història.

A mitjans del segle XX, l’Ajuntament de Dénia l’adquirí de nou.  Es aleshores quan substituí les plantacions de vinyes per una densa plantació de pins, tan característica del paisatge actual.

Al Castell de Dénia, tres décades després de començar les excavacions arqueològiques, queda molt per descobrir baix el marges i abancalamets, a pesar dels grans avanços realitzats als últims anys .

Aparegut originalment al llibret de la Filà Hospitalaris 2011