Un matí de ruta per alqueries i riuraus

El dia és fred. Potser el més fred en el que portem d’hivern  Però ja estem decidits i anem a eixir. Ens toca una xicoteta ruta per la contornà. Potser és perquè necessitem, de vegades, recórrer indrets de la nostra comarca. Potser és perquè estem ociosos. La veritat és que no sabem ni on anem. Un frugal esmorzar al Llàcer, coques d’anxova per a uns, cafè i coca per a altres i ens posem en marxa. Pareix que hui toquen alqueries…

image00

La primera parada és la Masia fortificada de l’Albardanera. Un edifici que ens deixa bocabadats amb el seu llenguatge seré i clàssic. El que més ens crida l’atenció és el porxe, fet en pedra tosca., proporcionat i bell. Les garites als cantons ens indiquen les seues funcions defensives i ens afanyem a fer fotos.

image01

image02

image03

Tornant al cotxe esbrinem en l’horitzó i  de sobte, ens trobem amb un iaio de la zona que ens pregunta que fem ahi. Xarrant una mica amb ell ens recorda una frase que ens arranca uns somriures:

“ Les mamelles de la Sella es veuen en la llunyana, tot el món les mira però ningú les mama”

IMG-20130225-00084

La següent parada és ja a Jesús Pobre. Anem a veure l’Alqueria de Colomer. Però la sorpresa arriba al intentar aparcar prop. Enmig d’uns camps replets de vinyes i alguna que altra olivera ens trobem un riurau que ens deixa quasi sense alè. Per la vesprada, els companys de Riuraus Vius ens diran que es tracta del Riurau dels Patos.

image04

5

Es tracta d’un espai perfectament integrat en el paisatge.  A prop trobem un pou i un safareig. Pareix abandonat i un parell de gats negres són els que vigilen, guardians altius d’un espai que ens provoca un goig estètic que fa que pensem que ha merescut la pena eixir de casa de matí.

Els pilars criden l’atenció de seguida. Funcionalitat i bellesa s’uneixen en un obra estilitzada.

fvedgnr

En la part de darrere sentim soroll d’animals, un xicotet corral! i ens fixem que hi ha un poc de favar plantat. Per sort, no està  abandonat …

dvbsbn

El paisatge és quasi perfecte i comentem que ens agradaria agafar una goma d’esborrar i eliminar, com per art de màgia, el que pensem que sobra: postes de llum, formigó, algun que altre xalet … podríem veure, encara que fora durant uns minuts el paisatge en el seu estat pre-urbanistíc; abans que les transformacions del territori foren tan agressives per al paisatge de la Marina.

ng rgtyiktek

Passejant entre les vinyes recorde un poema d’Estellés  que vaig llegir fa dies i que quan arribe a casa m’afanyaré a rellegir amb avidesa:

“Clara, la llum, com un pessic de sal,

Caurà damunt, tal una allau benigna

Tots els riuraus que travessen la terra

peregrinant per les muntanyes. Més:

Com un raïm d’una dolçor suprema

Creix el matí, i es dilata; la pell

Tendra i suau ja no pot contenir

Tanta dolçor, i gravita, damunt

El món, aquest univers blanc de Dénia,

Il·luminant totes les seues hores.

El fosc canyís on floreixen les panses

I les parets, d’una blancor invicta,

I , remorosos, els tancats, invictes,

O món quiet, amb una bassa al mig.”

I del que fa ganes és de quedar-se  amb els gats. De formar part i participar d’alguna manera en el lloc on estem.

També recorde a un mestre de l’any passat que ens comentava en unes classes sobre turisme cultural que ell es veia en uns anys caracteritzat de manera tradicional, amb la faixa i les espardenyes a l’entrada del poble, bevent vi d’un porró i jugant al truc amb els amics. Els turistes; “giris” i no tan “giris”, es farien fotos amb ells i esdevindrien així una mena de atracció o museu vivent (potser estem inevitablement destinats a això). En el moment em va fer gràcia. Ara pense que no m’importaria ser jo un d’eixos actors si el lloc on vindrien a fer-se fotos fora un com aquest.

 Les vinyes, durant tant de temps, motor econòmic i raó de ser de la Marina, per sort segueixen ahi. Potser un dia es transformen en qualsevol cultiu estrany per a nosaltres i  el paradís s’haja perdut completament, per a sempre.

La següent parada és l’alqueria del Colomer. El que havíem vingut a veure. Un edifici imponent. D’un cos central sorgeixen una sèrie d’edificis que conformen un espai ben cuidat i reformat.

Xicotetes finestres i una garita. La manera de construir, la mateixa: maçoneria amb morter de cal, tret dels cantons on trobem carreus que donen una imatge solida  del edifici.

hnyejte

25

Abans de enfilar camí de tornada passem per l’Alqueria de Ferrando, enmig del camp de golf de La Sella. Però tot i que la porta està oberta, no gosem entrar. Al fons entreveiem un edifici que promet.

Tornant a Dénia farem l’última parada: Torre Carrals. Una torre amb una casa adossada bastida als segles XVI – XVII, situada entre Dénia i Ondara. El seu cos és prismàtic i es veu des de la distància. Fa segles dominaria la zona de manera majestuosa. La seua construcció, la típica de molts edificis defensius de la comarca: maçoneria amb carreus als cantons. Dels matacans sols un es conserva complet. De la resta nomes podem contemplar les mènsules.

carras

carrals

Comentem que el que hem fet podria ser una bona ruta turística amb el que hem visitat hui. De fet, es podria fer amb quasi qualsevol element de la nostra comarca.

El migdia arriba i ens afanyem a tornar a la realitat; alguns tenim compromisos, altres anirem a rematar el matí fent-se un vermut del terreny a cal moro.