El pintor Vicente Vitoria

Per Jaume Sau Moncho.

Fa uns dies ens fèiem ressò d’una notícia apareguda en Levante, El Mercantil Valenciano, en la qual se’ns informava de la adquisició per part del Ministeri de Cultura de dues obres per a les col·leccions del Museu de Belles Arts de València per la quantitat de vora 400.000 €. Una de elles és del pintor nascut a Dénia Vicente Vitoria.

Tot i que per a molts de vosaltres Vitoria siga un desconegut tenim davant a un pintor d’una qualitat indiscutible.

Vitoria destacaria com a pintor, tractadista i gravador. Va ser canonge de Xàtiva i va passar en Roma uns anys. Va ser a esta última ciutat  on va morir.

Joaquin Fabregat. Retrato de Vicente Vitoria. Estampa de Antonio Ponz publicada a Viaje por España

Joaquin Fabregat. Retrato de Vicente Vitoria. Estampa de Antonio Ponz publicada a Viaje por España

Chabás a El Archivo ja ens donava noticies sobre aquest pintor i aclaria la polèmica que acompanyava al seu naixement. El restituïa a Dénia i aportava una transcripció de la seua partida de naixement (t.VII, quadern VII).

La família, d’orígens genovesos era prou coneguda a Dénia, i fins i tot un refrany de l’època els tenia com a protagonistes: “com el burro de Victoria, sense pena ni glòria”.

Son pare Jacobus Vitorii el van introduir en els estudis filosòfics i teològics però la vocació artística del seu fill va fer que anara a Roma i ahi va estar baix la direcció del pintor Carlo Maratta. El seu caràcter diletant fa que es presente com un personatge més interessat en arribar a un càrrec religiós que en la seua carrera com a pintor professional (BASSEGODA, 2004).

Prompte va triomfar el seu estil deutor de Rafael i va ser nombrat pintor de cambra de Cosme III de Médici per al que va fer un retrat.

Definit com “desmayadisimo italianizante”  per Elias Tormo, en els últims anys s’ha valorat en la mesura que es mereix.

Al ser nombrat canonge de Xàtiva es va traslladar a València. Allí va viure en un hort prop de Russafa  on es va dedicar a la pintura, al estudi, a la col·lecció de llibres i altres objectes.

Abans de tornar a Roma definitivament el 1698 va pintar per al desaparegut convent de San Joan de Ribera un San Pasqual.

A Roma es anomenat antiquari de càmera del Papa Clement XI i publicarà dos llibres:

Osservazzioni sobra il libor de la Felsina Pitrice era una contestació a un obra en la que es criticava al seu admirat Rafael.

osservazioni

L’altre:  Vita e miracoli dell’apostolo valenziano San Vincenzo Ferreri al voltant de la figura del sant valencià.

També va escriure altres tractats de caire històric com Academia de Pintura del señor Carlos Maratti, o un index de les obres de Rafael .

La seua faceta com a gravador mereixerà en un futur pròxim una entrada apart.

Va morir a Roma el 1712:

Don Vicentius Vitoria, Canonicus Setabensis

Excellentissimus Pictor

A la Catedral de València es conserven a la capella de San Pere, restes de pintures murals decorant les petxines que representen les 4 virtuts cardinals.

La seua obra que no es troba a Itàlia és difícil de localitzar. Al Museu de Belles Arts es conserva una obra de obligada visita:

Artifici amb objectes de caça i rellotge.

Artifici amb objectes de caça i rellotge.

Un artifici o trompe-loeil (trampantojo en castellà) és una pintura destinada a enganyar a l’ull del espectador. Per a fer-ho es fa servir de diversos recursos o efectes. En aquest cas Vitoria intenta jugar amb la nostra percepció mitjançant una obra realista en la que es cuidat fins l’últim detall.

Al Museu del Prado trobem un altra obra similar, originalment atribuïda a Velázquez.

Armas y pertrechos de caza. Museo del Prado.

Esperem amb impaciència que la nova adquisició siga exposada al San Pius.

Bibliografia:

BASSEGODA I HUGAS, B. (1994): “Noves dades sobre el canonge Vicente Vitoria (Dénia, 1650-Roma, 1709), tractadista, pintor, gravador i col·leccionista, Butlletí MNAC, 2:37-62

CHABÁS, R. (1893), El Archivo, tom VII, quadern VII. Alicante, Instituto Juan Gil-Albert.

ORELLANA, M. A. (1930), Biografía pictòrica Valentina. Ed. De Xavier de Salas. València, Ajuntament de València.

RUIZ DE LIHORY, J. (BARÓN DE ALCAHALÍ) (1894), Diccionario biográfico de artistas valencianos. Facsímil, València, Paris-València.