Un home que ama la mar

Per Vicent Martí la Peña.

Aquesta entrevista va apareixer originalment al llibret de la Falla Saladar del 2013.

DSCN0684

Jose Antonio Sepulcre, va nàixer a Dénia fa ara 70 anys i des de ben menut ha estat lligat al món de la mar, primer com xiquet d’abordo, a continuació com a mariner, després com a patró i per últim, ja una vegada jubilat, com a armador. Ací us presentem una breu entrevista del seu passat mariner.

–       Podries contar-nos com comences en aquesta feina, i quina tasca desenvolupaves? 

–       Jo vaig començar a anar a la mar als divuit anys. Anava a una barca dels Fontanets, i en ella vaig passar els meus primers tres o quatre anys de mariner. La feina que fèiem abans no es la mateixa que fem ara. Eixíem amb la barca a les dotze de la nit i tornàvem a les vuit de la vesprada, i sinó ens anàvem a Eivissa que era nit i dia, no com ara que ten vas a Eivissa i pots anar al bar. Abans no, eren dos o tres dies i tornàvem cap a Dénia. Després vaig embarcat anar amb Paco Giner. Primer corríem el bou fins les sis de la vesprada i després encarnàvem els hams i mon anàvem a pescar el emperador. Tot el dia dalt la barca, però com ens agradava la mar sempre pensàvem “anem a veure si agafem més peix”, perquè quan més peix agafaves més diners guanyaves.

–       Els vaixells com anaven i com funcionaven? 

–       Anàvem a ull, no teníem cap de radar a coberta. Teníem un escandall, que servia per calcular la profunditat. El patró em donava l’ordre i sondàvem. Després una vegada tocàvem el fons, medíem els metres de profunditat i el patró al córrer el bou mirava els cables per controlar que la forma de peixca fora la correcta. Si els cables no estaven de la forma correcta el patró deia “ja hem agafat fang”.  Avui en dia no, perquè tenen uns aparells que pesquen quasi soles. Els avanços han sigut impressionants. Si puges al pont de la barca que vulgues i mires, pareix que estigues a la NASA, entre ordinadors, GPS, etc. No et pots perdre. Per anar a Eivissa marquen una ratlla i pilot automàtic. 

–       Molts mariners éreu i com vos distribuíeu? 

–       A la Rosa Roure, érem vuit homens i jo era el xiquet d’abordo, el més menut que anava a ensenyar-me l’ofici i fregava els calders. També estava el cuiner, el patró i els homes d’abordo que s’encarregaven de xorrar quan ho manava el patró. 

–       Com es passa el dia a dia a la barca? 

–       Eixir a la mar me feia el home més feliç del món. Abans els homes que eixien a la mar eren persones que amaven la mar, no com avui en dia. Abans eixíem dissabtes i tot. La vida passava entre dormir o intentar dormir i xorrar. Quan hi havia mal temps no podies dormir però estaves descansant i au. Per anar a la mar la millor època de l’any es l’estiu, que es un cel. Sempre estàvem fent treballs de manteniment de la barca. Era tot més artesanal. Al bou o xarxa per a pescar es diu art. Perquè saber pescar es un art!

DSCN0685

–       Quin es el pitjor moment que has passat? 

–       Jo tenia una barca que es deia Asunción Gai, feta de fusta. Un dia de nit de Nadal, tornant a port ens pegà un cop de mar. Jo veia la barca baixeta i resulta que estava plena d’aigua. Les costelles amb suro van evitar que entrara més aigua. Vam arribar a Noguera i al pujar-la al avaradero els taulons de proa estaven oberts i per poc ens afonem. Una vegada reparada vaig reunir a tota la colla i els vaig preguntar si volien seguir treballant dalt d’aquesta barca a pesar del mal moment passat aquell dia. I tots hem van respondre que confiaven en mi plenament. Encara aguantarem des de el 79 fins el 88 amb ella. Eixe va ser el dia més dolent que he passat a la mar. 

–       I el dia més bo? 

–       El dia que botarem a la Mar la següent barca, la Landrona. Eixe dia vaig pensar: “ara si que tinc una barca de veritat”. Jo soc una persona que sent la mar!

–       Ja sabem que portaves la Landrona, i ara ens agradaria saber quina tasca feies en aquesta barca.

–       Era patró i tècnic de pesca. Consistia en portar la barca i saber on hi ha que pescar per agafar la màxima quantitat de peix possible. Hi ha vegades que si trobava el peix i fèiem grans pesqueres, però altres dies no fèiem res de res.

–       Es veritat allò que diuen que els patrons de barca esteu mirant-vos sempre uns als altres? Que si un dia algú fa una bona pesquera, al dia següent la resta de barques van totes a eixe lloc? 

–       Ufff, clar que si! Inclòs arribar a calar-te a la proa de la teua barca. Com saben que has fet una bona pesquera, al dia següent ixen totes darrere a de tu i quan et descuides i comences a calar, sempre hi ha alguna que t’avança i et cala a la proa per davant de tu. Així s’emporta el peix d’on tu estaves calant. Molt forta la competència que hi ha. A més a més, hi ha persona que si la mar fora un got d’aigua se la beuria d’un glop. 

–       Quan ixes a pescar i portes un bou que pesca molt be, que totes les setmanes agafa bona pesquera, però a la setmana següent no pesques res, que fa? Que penses? A qui confies eixe bou? 

–       Li’l confie al redero, que es l’armador del bou. Qui ha fet els bous a Dénia es Pablo Romero. Aleshores li havia de dir: “Pablo el bou no hem pesca” I ell sempre hem contestava: “tira-me’l en terra”. Perque si el bou s’estira no pesca be. Llavors Pablo el medix per fer la feina que ell creu per a que bou pesque be de nou. Si no estiguera ell, seria molt difícil eixir a pescar i agafar peix. Es pot considerar la seua feina un art. Este home porta molts anys a Dénia treballant molt be, per tant es senyal que sap fer molt be el seu treball artesà. Totes les xarxes de les barques de Dénia les porta ell i totes pesquen. 

–       Que significa la mar per a tu i que ha significat per a la teua vida? 

–       He anat cinquanta anys a la mar. Per a mi ho es tot. Ja m’has fet plorar i tot. Ara hem fas parlar de la mar i m’emocione. Es la meua vida.

DSCN0686

–       La mar que tant t’emociona, que t’ha donat i que t’ha llevat? 

–       No ma llevat res, només ma donat. 

–       Doncs, que t’ha donat?

–       El gust de viure. Que vols més o no es prou! Vaig a contar-te una coseta que ara recorde dels anys setanta. Varem fundar una cooperativa de mariners i teníem dues barques. Jo manava el COOMAR II. Però com que era una cooperativa i cadascú era d’una mare les coses no funcionaren be. Una verdadera llàstima. 

–       Se t’ha quedat alguna cosa per fer? 

–       Per a mi està tot perfecte. Però les coses en l’actualitat no tenen bona pinta. Cada vegada venen menys arrieros a comprar peix. I per tant cada vegada també hi ha menys barques. Aquest ofici està cada vegada més complicat. 

–       Qui te interès per fer que cada vegada menys barques isquen a la mar? 

–       No se qui es, però algú tindrà interès  Tal vegada els vaixells que van al congelat. Per tant, es un interès que va més enllà de la Ciutat de Dénia o de la voluntat del poble de Dénia. Ací érem més de trenta barques de pesca i ara som dènou  Cada vegada venen menys arrieros i venem el peix més barat.

–       Quin futur te aquest ofici? 

–       Jo li’n veig poc. Abans si que podies fer un poc de diners, però avui en dia només dóna per menjar i pagar el gasoil. Les barques de pesca estan arraconades a una vora del port, cada vegada amb menys espai i menys recursos. Per a mi, un dels dies més importants de l’any mariner es el dia de la Mare de Deu dels Desamparats. Jo sempre he tingut la il·lusió d’engalanar la barca amb banderoles i quan passa pel moll la imatge de la verge, hem pose a tocar el clàxon. Però, ara al estar tan arraconats, no es veu la barca engalanada i per tant, eixa il·lusió ha quedat trencada. 

–       Però encara toques el clàxon quan passa la Verge per davant del moll? 

–       Home, es la Mare de Deu, com no havia de tocar el clàxon!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA