MUJÀHID DE DÉNIA I EL PROJECTE DE CONSTRUCCIÓ D’UN ESTAT MEDITERRANI

Per Aitor Mahiques Bataller

Mujàhid bin Abdal·là Al-Amiri Al-Muwaffaq (Mujàhid, fill d’Abdal·là, l’Emir, l’Afortunat) més conegut com a Mujàhid o en la variant italiana Mugetto / Musetto, fou un corsari sarraí que fundà un regne propi a la medina de Dénia. Per a uns fou un model a seguir, per als altres, aquells que patiren les seues envestides, fou font de terrors i amenaces.  Una figura  destacada de la Mediterrània medieval que, com acostuma a succeir, ha passat de manera més discreta a casa nostra.

Orígens esclaus.

No disposem d’informacions clares sobre la seua procedència i la seua data de naixement oscil·la entre els anys 960 i el 989, depenent de diferents fonts.  Hi ha coincidència en el fet de destacar els seus orígens com a esclau llibert. Aquests esclaus rebien el nom de saqaliba i provenien generalment de l’Europa Oriental, encara que investigacions posteriors han posat de relleu que no tots eren originaris necessàriament d’aquesta àrea geogràfica.  Els esclaus cristians, jueus o en definitiva d’altres religions, eren molt apreciats en els països musulmans car l’Islam no permetia esclavitzar altres musulmans. Ara bé, lluny del tòpic els esclaus no sols eren destinats a realitzar a les tasques més dures i ingrates, alguns també arribaren a ocupar alts càrrecs de l’administració, foren influents en les corts reials o sobreeixiren com a guerrers en els exèrcits. L’historiador Roc Chabàs ens diu que els coetanis de Mujàhid el consideraven d’origen cristià i l’arabista Maria Jesús Rubiera Mata fins i tot aventurava un origen sard.

dènia

Taifa de Dénia, Font. enciclopedia catalana (www.enciclopedia.cat)

Durant els primers anys de vida, Mujàhid va gaudir del patronat d’Almansor, el cèlebre cabdill andalusí i hàjib  (primer ministre) del califat de Còrdova, que va exercir el poder de facto en lloc del rei legítim, Hixam II. Almansor va morir l’any 1002 a causa de les ferides rebudes a la batalla de Calatañazor i en fou successor el seu fill Abd-al-Malik al-Mudhàffar. El hàjib havia establert el seu poder sobre unes noves elits formades per famílies nord-africanes i saqaliba enfront de les elits tradicionals d’origen àrab. Aquestes elits no acceptaren la successió i intentaren recuperar el poder, llavors esclatà un conflicte entre faccions, conegut com a fitna, que causà la fragmentació del califat en diversos regnes o taifes.

Diferents cabdills locals feren seu el poder en determinats territoris i d’aquesta manera sorgiren diferents regnes com el de València, Saragossa, Toledo, Granada, Sevilla, Alpont, Múrcia, etc. Mujàhid va intentar primer fer-se amb la taifa de Tortosa i després, amb la de València però fracassades ambdues temptatives, s’apoderà de Dénia. Desconeixem perquè Dénia fou la ciutat escollida, si hi tenia interessos particulars, fou l’atzar o era un territori fàcil de conquerir.  La taifa de Dénia s’expandia des de la Mediterrània cap a Ponent fins a la Serra de Segura, en l’actual província de Jaén. El territori incloïa altres petites medines com Bairén, Cocentaina o Bocairent.  Tanmateix mai es va proclamar califa i va romandre amb el títol de hàjib, com Almansor, tal vegada perquè la comunitat musulmana no hagués acceptat com a califa un descendent d’esclaus i amb orígens cristians.

La historiografia tradicional ha qualificat el període de taifes com una etapa decadent i fosca de la història d’al-Àndalus, és clar que aquestes interpretacions eren filles del seu temps, de la fragmentació de l’imperi colonial espanyol al segle XIX agreujat per l’efecte de la crisi del 98. Es relacionava prosperitat i bonança amb regnes territorialment extensos i no es tenien en compte altres variables. El ben cert és que dins del califat, Dénia i el Xarq al-Àndalus havien ocupat una posició perifèrica. L’economia del califat vivia d’esquena a la Mediterrània i el gros dels intercanvis es produïen dins de la península. En esdevenir territori independent Dénia va poder bastir el seu propi espai econòmic, obert a la Mediterrània. Un altre factor a tenir en compte és que durant el període califal Còrdova absorbia totes les rendes generades pels impostos i els redistribuïa segons necessitats. Amb la creació de les taifes, cada capital tingué la seua pròpia hisenda i els diners es redistribuïen de manera més equitativa. Així en general el període de taifes fou un temps de creixement econòmic i esplendor cultural com han demostrat els diversos estudis al respecte.

Al mateix temps el comerç mediterrani començava a recuperar la vitalitat de temps pretèrits després d’un període de contracció provocat per la inestabilitat de fronteres, el creixement de la pirateria i la desaparició d’un poder fort a la mar com havien sigut l’imperi romà o el bizantí. A partir del segle XI aquesta tendència s’inverteix i es viu un creixement que serà el preludi de la gran revolució comercial baixmedieval. Mujàhid va saber comprendre el potencial del seu regne com a frontissa entre dos espais, el mediterrani i el peninsular.  Per exemple s’han trobat evidències de què al port de Dénia arribaven naus des de centres tan actius com Barcelona, Pisa, Alexandria o Mahdia (en la costa de Tunísia i parada final de la ruta de l’or africana). De Dénia al seu torn partien els productes cap als altres mercats peninsulars o a l’inrevés, productes peninsulars que a través del port de Dénia arribaven a altres indrets de la Mediterrània.

LA POLÍTICA MEDITERRÀNIA DE MUJÀHID

Consolidat el seu poder a la taifa, Mujàhid va decidir expandir els seus dominis. Així el 1014 va conquerir les Illes Balears, un important punt estratègic en la xarxa comercial mediterrània. L’absència de notícies de batalles pareix indicar que aprofità un buit de poder per proclamar-se sobirà de l’arxipèlag. Des de les illes comptava amb un punt d’avituallament en les rutes comercials i una plataforma des de la qual llançar atacs pirates i una defensa dels territoris peninsulars de la taifa. El 1021 expandint els dominis cap al sud, incorporà medines importants com Elx, Oriola o Alacant i més tard, el 1038 Llorca. No solament Dénia se’n beneficiava del comerç, ja que si fem cas de cronistes com Al-Idrissí o de les evidències arqueològiques, hi havia activitat comercial a ports com els de Santa Pola, Alacant, la Vila Joiosa, Benidorm, Altea, Calp, Moraira o Xàbia.

La conquesta de les Balears va ser el primer capítol d’una política més ambiciosa. Però abans hem de retrocedir un poc arrere en el temps, quan Mujàhid encara comandava la flota cordovesa. L’any 1000 desembarcà en Porto Torres, al nord-oest de l’illa de Sardenya. L’objectiu era fer una ràtzia o atac ràpid amb el qual proveir-se de botí i queviures per a l’exèrcit. Després de sengles batalles en Porto Torres i Tharros fou expulsat pels sards. No el perdrien de vista molt de temps. De fet Tharros havia sigut una important ciutat illenca des d’època púnica fins al segle X però durant aquest segle i a causa dels freqüents atacs pirates que patí, va començar a decaure fins a desaparéixer com a assentament.

Quin interés podia tenir Mujàhid en Sardenya? L’illa tenia una gran importància estratègica, resultava el nucli d’una xarxa de rutes comercials que hi confluïen per la seua ubicació. Això era degut als requeriments de la navegació de l’època, que necessitava escales per reabastir les naus amb queviures i aigua o protegir-se de temporals. En segon lloc l’illa era rica en matèries primeres;  abundaven els ramats d’ovelles i la llana;  era terra fèrtil per al conreu de cereals, per la qual cosa que en diversos períodes històrics ha sigut coneguda com el graner; als aiguamolls del sud abundava la sal; també era rica en metalls. Finalment podia ser una bona base des de la qual llançar atacs a les costes de Còrsega, Itàlia, Occitània o la península Ibèrica.

Palazzo_Ducale_statua09

Mujàhid, encadenat a la façana del Palau Ducal de Gènova per ser un dels principals enemics de la República. (wikimedia Commons)

D’ençà de la caiguda de l’imperi romà d’Occident, Sardenya havia sigut primer una possessió dels vàndals i després de l’Imperi Bizantí. Quan els àrabs conqueriren Sicília i amb Tunísia, s’apoderaren del control de l’estret homònim que comunica  ambdues conques marines, els lligams de l’illa amb Constantinoble s’afebliren,  fins que l’illa quedà en una sort d’independència de fet, governada per nobles locals anomenats jutges o judiches en llengua sarda,  que s’havien dividit el territori. Aquesta situació era herència de l’administració bizantina i a més a més quedaven altres lligams, per exemple el fet que les esglésies eren de ritus grec.

Tornant a Mujàhid, el 1002 va reiniciar l’atac a l’illa. Aquesta vegada els sards hagueren de demanar ajuda externa i el Papa va acceptar la crida. A banda dels motius obvis, Sardenya es troba massa pròxima a Itàlia, també era una manera d’introduir el cristianisme romà en l’illa en un context de tensió amb les esglésies d’Orient (a penes unes dècades després, el 1054 es va produir la ruptura entre l’església romana i la grega). Com que el Papa no tenia un exèrcit va demanar a la ciutat de Pisa que enviés una flota en ajuda dels sards. Pisa era una ciutat de la Toscana que començava a despuntar com a gran potència comercial en la Mediterrània i en Itàlia. El que no sabien els sards és que els pisans arribarien per a quedar-se  i que controlarien de manera indirecta una bona superfície de l’illa. Començà al mateix temps llavors un estira-i-arronsa entre la taifa de Dénia i els pisans que durarà gairebé tot el segle XI.

L’any 1005 el Papa Joan XVIII va demanar als pisans que es dirigiren ara cap al sud i conqueriren la ciutat de Reggio, a la Calàbria, llavors dominada pels soldans fatimites de Sicília. Aprofitant l’avinentesa, Mujàhid marxà cap a la Toscana, conquerí la ciutat de Pisa, assassinà els hòmens i esclavitzà dones i xiquets o això ens diuen les cròniques. Si bé podria ser cert que hi hagué un incendi i part de la població acabara malparada també és cert que amb una destrucció completa Pisa haguera vist el seu potencial militar i econòmic minvats i ja no la trobaríem en els esdeveniments posteriors, cosa que no succeí, per a desgràcia de Mujàhid per cert. Al cap i a la fi les cròniques tenien un paper propagandístic i tendien a magnificar o minimitzar certs esdeveniments en favor d’uns i d’altres.  Una Pisa destruïda i sense població que renaixia de les seues cendres era una imatge molt potent.

Una altra llegenda conta que Mujàhid va enviar al Papa Benet VIII un sac de castanyes com a regal, amb objectiu d’acovardir-lo, volent dir-li  que eixa era la quantitat d’homes amb què contava per conquerir Sardenya. El Papa no s’acovardí i en agraïment pel regal  li envià un sac igual però de mill, indicant-li que eixos eren els  homes que tenia ell per a expulsar-lo.

LA CONQUESTA DE SARDENYA

Saltem de nou en el temps i tornem a l’any 1015 i ja complerta la conquesta de les Illes Balears, Mujàhid llançà un nou atac sobre Sardenya. Desembarcà en Càller, al sud de l’illa,  ocupà Barbàgia i continuà avançant cap al nord, fins a trobar els pisans en la badia de Port del Comte on els va derrotar. Aleshores els sards demanaren ajuda a la ciutat de Gènova. Els genovesos també arribarien per a quedar-se i establiren la seua àrea d’influència al nord de l’illa fins a les darreries del segle XIV, moment en què entrà en escena la Corona d’Aragó. Per si l’arribada de nous enemics no haguera sigut prou cop per a Mujàhid, una tempesta destruí gran part de la seua flota, la seua dona i el seu fill foren segrestats i ell amb prou esforços va poder fugir de tornada a Mallorca. El seu fill i futur successor de la taifa va romandre en la cort de l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic durant deu anys.

Mujàhid no tornà a Sardenya però ara es dirigí cap a Itàlia amb l’objectiu d’obtenir finançament ràpid per al seu exèrcit i a l’hora debilitar els pisans. Primer atacà i conquerí l’illa d’Elba per a emprar-la com a base naval. Després es dedicà a llançar ràtzies per les costes de la Toscana. La ciutat de Luni fou la més perjudicada i quedà abandonada des d’aleshores. Luni havia sigut un important centre regional en època romana i bizantina però va patir els atacs vikings al segle X i acabà cedint aquest lideratge a altres ciutats emergents com Pisa o Pavia. Prop de Luni novament pisans i genovesos aconseguiren detenir-lo. Mujàhid fugí perseguit per aquests i en l’illot de Mortorio, prop de Sardenya,  es produí un nou enfrontament. La tradició acabà relacionant el nom de l’illot amb el gran nombre de baixes produïdes en el bàndol musulmà. Després de la batalla el Papa entregà als pisans un estandard amb la creu de Sant Jordi que amb l’afegit de is quattru morus o quatre moros, esdevindria la bandera de Sardenya.

medi

Per la seua possició cèntrica, l’illa de Sardenya ha tingut una gran importància estratègica en la navegació per la Mediterrània Occidental. (Google maps)

L’última part de la vida de Mujàhid és encara més borrosa. Mentre que unes fonts ens el situen en un complex entramat polític de relacions entre les taifes de Tortosa, València, Sevilla, Còrdova i Múrcia i  en què Mujàhid lluitava per construir unes aliances fortes enfront de Còrdova i expandir els seus dominis, altres fonts ens diuen que continuà fent atacs a Sardenya fins que, perseguit pels pisans i genovesos hagué de fugir cap al sud i acabà trobant refugi en la badia de Serapo, no gaire lluny de Roma. Hi romangué fins que intervingué el rei de Nàpols i amb l’ajuda d’una flota bizantina i mercenaris normands, expulsaren Mujàhid i els seus hòmens.  La seua mort la situen ben lluny de Dénia, en la badia d’Annaba (Tunísia). S’hi havia refugiat però acabà sent fet presoner i decapitat. Tot i que altres indiquen que aquest succés fou prop de Sardenya.  El seu cap fou clavat en una estaca i passejat de manera triomfal. La taifa de Dénia la va heretar el seu fill Alí que ja havia tornat del seu captiveri en l’imperi alemany i s’havia reconvertit a l’islam.

 

ENTRE LA REALITAT I LA LLEGENDA

La seua fama li va sobreviure durant segles en aquells pobles que havien sofert els seus atacs i la seua figura donà peu a moltes llegendes.  Per exemple trobem en Pisa la llegenda de la jove Quinzica o Chinzica de’ Sismondi, una pisana que va salvar els pisans de l’atac de Mujàhid.  La historicitat de Chinzica és poc probable però tal vegada la llegenda intenta donar nom a un barri de la ciutat de Pisa on hi havia els comerciants, entre ells comerciants de Llevant com àrabs, jueus o perses. Encara hui Chinzica és l’heroïna de la ciutat de Pisa.

895px-Flag_of_the_Italian_region_Sardinia.svg

Bandera de Sardenya. La creu de Sant Jordi fou l’emblema donat pel Papa als pisans durant les seues guerres amb Mujàhid. Sobre l’orígen dels quatre moros, també s’atribueix a aquesta època si bé és cert les primeres referències són de la Sardenya aragonesa. (wikimedia commons).

Si viatgem a Gènova i visitem el Palau Ducal, haurem de fixar-nos en la façana que cau a la Plaça Matteotti. Després que l’edifici fou incendiat el 1777, l’arquitecte Simone Cantoni va rebre l’encàrrec de restaurar l’edifici, llavors concebé aquesta façana d’estil neoclàssic i decidí afegir-hi  huit estàtues de huit hòmens encadenats que representaven els enemics de la República de Gènova, entre altres el pirata Dragut o l’infant Enric d’Aragó. També podrem veure, començant per l’esquerra, l’estàtua de Mujàhid o Musetto, carregat de cadenes com a càstig pels mals causats.

A la Sardenya encara hui moltes històries també parlen d’un Moro que va atacar l’illa i de gestes miraculoses per repel·lir els  seus envits que s’atribueixen a les accions de l’emir de Dénia.

BIBLIOGRAFIA

Abulafia, David. The Great Sea: A Human History of the Mediterranean. Universitat d’Oxford, 2011.

Azuar Ruiz. Rafael. La taifa de Denia en el comercio mediterráneo del siglo XI. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval N.9, 1992-1993.

Bruce, Travis. The taifa of Dénia and the Medieval Mediterranean. Universitat de Michigan, 2010.

Martini, Pietro. Storia delle invasioni degli Arabi e delle piraterie dei barbareschi in Sardegna. Càller, 1861.