Breus apunts biogràfics sobre el pintor Domingo Llorens Cervera.(Dénia 1827- 1905)

Per Jaume Sau Moncho.

És tasca difícil quan hi ha tan poques referències bibliogràfiques al voltant de la vida i obra del pintor Llorens discernir allò que és veritat del que les fonts orals, tan de moda ara ens han fet arribar. Ja d’entrada les seues dates de naixement i mort apareixen canviades en moltes referències. A més, amb el pintor Llorens ens trobem amb una dispersió de la seua obra en col·leccions particulars que fa molt difícil la seua localització i ulterior catalogació. També hem trobat referències que a dia de hui no hem pogut corroborar documentalment.

Javier Calvo ens traça una breu biografia a la seua obra Más dianenses del siglo XIX y principios del XX, 2017.

Domingo Llorens naix a Dénia el 10 de febrer de 1827. És fill d’un llaurador, Isidro Llorens i de Joaquina Cervera, de Beniarbeig. Ja de molt jove mostra una predisposició pel dibuix que després de la mort dels seus pares el durà a València i a Madrid en un periple vital i artístic que es perllongarà fins la dècada dels 50 del segle XIX. Domingo es queda orfe als 8 anys i la seua tutela passa a son tio Fra Andrés Llorens. Entre 1835 i 1844 el situem a València cursant estudis generals i més específics de Belles Arts. Serà el sacerdot qui el pose en contacte i facilite la seua entrada en el cercle del pintor valencià Vicente López, de qui era amic. A la seua tornada a Dénia, lluny de l’efervescència artística de la capital, serà el pintor que retrate a la burgesia enriquida pel comerç de la pansa. Tenim notícies del seu casament en 1861, prèvia dispensa de consanguinitat, amb Antonia Vives, de la qual el Museu Etnològic de Dénia va adquirir el retrat fa poc més d’un any. Va ser regidor en diverses ocasions: 1876-1881, 1884-85, 1889-93, 1895-97 i 1903-04. La seua mort, vidu des de feia anys, es produeix en el núm. 70 del carrer Pare Pere el dia 8 de maig de 1905.

Pel que fa a la seua carrera artística, en 1844 tenim notícies que es troba com a deixeble de Vicente López a Madrid. Al morir el seu mestre, en 1850, torna a Dénia. Alguns autors el relacionen amb l’òrbita dels Madrazo, cosa que resulta improbable per diverses raons.

En aquesta estada a Madrid i baix les ordres del pintor valentí se li suposa la restauració d’obres als tallers del Museo del Prado. Si bé Vicente López es va dedicar a aquestes tasques de restauració al llarg dels seus anys com a director artístic del museu, sempre ajudat per una sèrie de deixebles, les dates ens fan dubtar de les seues pinzellades en els quadres del Prado. I és que l’entrada de Llorens al taller de Vicente López es produeix quan el mestre valencià es troba ja als seus anys hivernals. 

Les notòries friccions i la patent rivalitat entre López i els Madrazo és ben coneguda, fins a nivells que arribaran a una no dissimulada animadversió personal. Amb la regència de Maria Cristina i el regnat d’Isabel II el seu mestre és a poc a poc desplaçat per la nissaga dels Madrazo, pintors formats a París i més del gust de la reina. No és, per tant, estrany que la data en la que es suposa la seua marxa de Madrid coincidisca amb la mort del seu mestre al 1850.

El pintor Vicente López , retratat pel seu fill Bernardo López 1847. Museo del Prado.

La relació mestre-alumne sembla propera i conservem, gràcies a Luis Tramoyeres, el text d’una carta enviada per Vicente López Portaña, la qual reproduïm: 

«Madrid 24 de Julio 1847.

Mi querido discípulo Llorens: recivo tu cartita y celebro que lo hayas pasado bien en el viaje y que hayas allado tan buena a toda tu familia y que les hayan sido tan gratos tus adelantos, los que deben esperar que sean mayores con tu aplicación y el buen deseo que te anima para tus adelantos, y si yo vivo, deves prometerte que serás un Pintor, con lo cual te ganes con Honor la subsistencia, según yo lo he procurado adquirir. Celebro que visites de cuando en cuando al Señor Cura y a su familia, dándoles siempre mis cordiales afectos y que deseare sigan bien y con buena salud.

 A tu señor tío mis finos afectos y las gracias de mi parte y la de Ventura por los buenos oficios que le ha dispensado el Señor Cura.

Procura copiar el natural sea de ello lo que fuere, porque los grandes Maestros del Arte así sean formado ni yo quiero más que la naturaleza; procura hacer apuntes de figuritas, perros, caballos y cuanto te se presente porque de todo se saca partido.

Cuídate mucho y asta que pasen los eccesivos calores no pienses de ponerte en camino, pues copiando el natural nunca se pierde el tiempo.

Recive mi afecto y el de Ventura que daras a toda tu familia y manda a tu Maestro que te quiere y ver desea.

Victe. López».

Sens dubte, eixa voluntat de copiar del natural serà una constant del pintor denier, bon dibuixant i per a molts, destacat colorista.

Tot i que no abandonarà ja Dénia, sí tenim notícies d’una certa mobilitat que no es limita a la Marina o els voltants. Després d’un possible pas per Gibraltar, torna a Dénia en 1855. En 1856 es presenta a la Exposició Nacional de Madrid amb quadres de gènere que no obtenen cap premi: Una ciega tocando la guitarra en el atrio de San Sebastian i Muchacho con botijo y un vaso de agua en la mano. 

José Galofre publica 8 articles sobre l’exposició en la Gaceta de Madrid: 

«Ninguna de las obras presentadas en esta primera Exposición Nacional de Bellas Artes ha quedado incorporada por derechos de mérito real, al plano superior del arte español del siglo XIX».

 Serà en 1867 quan sí que obtindrà premi: una medalla de plata pel quadre que presenta a la Exposició Regional de València: La caridad. Amb el quadre es trasllada a Madrid per a oferir-lo a Isabel II, però la revolució liberal el sorprèn i el llenç passa a mans d’un col·leccionista alacantí.

La caridad. 1867. Foto: Casa de Subhastes Setdart.

Tot i la seua tornada a Dénia, molt allunyat de qualsevol gran nucli artístic, segueix mantenint una relació estreta amb els fills de Vicente López després de la seua mort en 1850. Especialment amb Bernardo López Piquer, pintor. 

Es dedicarà fonamentalment al retrat però sense deixar de banda els temes religiosos dels que coneguem referències a obres hui dissortadament perdudes. Així, un Sant Francesc a l’església de Penàguila. Un Crist Salvador a l’església de l’Assumpció de Pego i un Sant Roc i una Santa Llúcia a l’església de Sant Roc d’Oliva. És també coneguda la pèrdua dels retrats dels reis Alfonso XII i Alfonso XIII, extrets de la sala de l’Ajuntament el 14 d’abril de 1931 i, segons fonts orals, cremats just a la plaça. 

Arturo Vicent serà un dels primers en reivindicar la seua figura. És un dels artífex de l’exposició celebrada en l’Hotel Fornos el juliol del 1958. Una autèntica antologia on les 52 obres serien cedides per la burgesia de Dénia durant els 10 dies de durada de la mostra. Comissariada per Francisco Calabuig, l’exposició s’inserí dins dels actes organitzats per l’Ajuntament de Dénia amb motiu del tercer centenari de la mort del venerable Pare Pere. De les 52 obres exposades, 29 foren retrats, el gènere pel qual Domingo Llorens és hui encara recordat. Però també destaquen escenes costumistes, paisatges i per suposat, quadres de temàtica religiosa, entre els quals criden l’atenció un Crist jacent, un Ecce Homo i quadres amb temes ben arrelats en l’univers devocional dels deniers: una Santíssima Sang a més de dos quadres dedicats al Pare Pere. També cal destacar en la llista una sèrie de quadres dedicats a temes gastronòmics i bodegons. Localitzar aquests quadres esdevé una tasca força complicada alhora que necessària i encoratjadora.

Revista Sicania. Agost de 1958.

 

Anecdotari: El retrat del General Ramón María de Narváez, Primer Duque de Valencia.

El funcionament dels tallers dels grans artistes tenien, si se’ns permet el símil un poc de producció en cadena. Els alumnes treballen moltes vegades en quadres que el pintor remata donant uns retocs finals, i per suposat, firmant.

A Vicente López se li encarrega una copia d’un retrat fet per ell del General Narváez, personatge important d’època isabelina.

La copia encarregada a López és començada per Llorens, segons ens conta Tramoyeres. Amb tan mala sort que el general, famós per la seua irascibilitat, apareix sense avisar a l’estudi i es troba a un alumne pintant un obra que es suposava havia de fer el mestre:

En tan apurada situación, López procuró salir lo mejor posible del lance, y expresando un enojo que no sentía, exclamó dirigiéndose a su discípulo:

—«Ya te he dicho que no toques ese lienzo. ¡Sepárate de ahí para que el señor Duque pueda ver lo adelantada que tengo la copia de su retrato!»

No advirtió, o disimuló Narváez, la estratagema, y ál poco abandonó el estudio con no escasa satisfacción de López por haberse librado de enérgica protesta, si se descubre la directa intervención de un discípulo en la ansiada copia, la cual, desgraciadamente, no pudo ver terminada el maestro. 

Aquest retrat que Vicente López no va acabar, i en el que sabem treballava Llorens s’exposa hui al Museu de Belles Arts de València, firmat, això si pel seu mestre Vicente López.

Ramon Maria Narváez 1849. Vicente López. Museu de Belles Arts de València.

 

Bibliografia :

AGULLES CONTE, Jessica: “Domingo Llorens, el pintor d’una època” en Les falles i els personatges dels nostres carrers.Llibret Falla París Pedrera 2018, Dénia, 2018, pàgs 45-46.

ALBA PAGAN, Ester: Pintura y crítica de arte en Valencia. Universidad de Valencia, Valencia, 2009.

CALVO PUIG, Javier: Más dianenses del siglo XIX y principios del XX. Dénia, 2017.

TRAMOYERES BLASCO, Luis: “Un discípulo del pintor valenciano Vicente López” en Alamanaque de Las Provincias. Las Provincias, Valencia, 1904

 

Aquest article va apareixer en premsa digital amb motiu de la donació per part de la Fundació Dénia del quadre “La Caridad” al Ajuntament de Dénia.